Són maques i intel·ligents. Tenen habilitats socials, capacitat de comandament i estudis mitjans o superiors. Exerceixen treballs en què expressen les seves competències i se senten realitzades. Tenen autonomia econòmica, un alt grau de seguretat i una maduresa personal notòria. Aquest és el denominador comú del perfil de la mostra de les 112 dones que van participar en l’autoavaluació de la seguretat resumida a la figura 7, les dades del qual van fer que jo em plantegés la pregunta següent: Per què necessiten acudir al terapeuta dones que reuneixen totes les condicions per sentir-se segures i realitzades? La conclusió global que vaig obtenir sintetitzant els comentaris era que efectivament se sentien segures i realitzades, però no eren completament feliços. I aquesta mancança que els impedia assolir la plenitud estava –precisament– relacionada amb la seva vida amorosa, perquè totes tenien o havien tingut problemes de parella, quan en els altres aspectes relacionats amb la felicitat tant la seva autoavaluació com la meva percepció eren positives i coincidents. Aquest contrast entre els molts valors i capacitats trobats en elles i les dificultats o insatisfaccions amoroses que totes patien, és el que m’ha portat a tipificar la síndrome que, perquè es vegi clarament en què consisteix, ho enunciaré en contraposició al que li passa al col·lectiu masculí que gaudeix d’un perfil semblant: Mentre que en el cas dels homes es dóna una correlació directa entre millora personal i èxit amorós, en el cas de les dones sol passar el contrari. Per tant, la hipòtesi que plantejo és que com més èxit té una dona en el seu projecte de realització personal, més difícil els resulta establir relacions amoroses satisfactòries. Aquesta és la clau de la qüestió i l’origen d’un problema que ja vaig començar a detectar fa vint-i-cinc anys, quan vaig fer els meus primers estudis de camp sobre l’enamorament i l’amor. El que llavors vaig percebre va ser una creixent insatisfacció femenina pel que fa a la qualitat de les relacions amoroses amb els homes. I el que està passant ara és que aquell problema incipient està adquirint una enorme dimensió social fins al punt de generar el fenomen que ha donat lloc a aquest assaig, el títol del qual serveix exactament de definició operativa del concepte. Síndrome de la superdona Conjunt de les característiques positives que sent bones per a la seguretat i l’autorealització de la dona dificulten, a la pràctica, la possibilitat de trobar una parella masculina Perquè entenguin les raons per les quals aquesta és una síndrome específicament femenina utilitzaré la mateixa definició operativa aplicada a l’home. Síndrome del superhome Conjunt de les característiques positives que són bones per a la seguretat i l’autorealització de l’home dificulten, a la pràctica, la possibilitat de trobar una parella femenina. Quants homes creuen que pateixen aquesta síndrome? Jo no n’he conegut cap que pateixi per aquesta causa, ja que els que són guapos, intel·ligents i madurs, amb habilitats socials, capacitat de comandament i estudis mitjans o superiors no solen tenir gaires dificultats per trobar parella. Més aviat els passa el contrari, ja que el seu principal problema consisteix a aclarir quina de les diferents dones que mostren la seva bona disposició a aparellar-s’hi els convé més. El resultat natural d’aquesta antinomia explica que les mateixes característiques personals que a les dones produeixen una síndrome als homes els genera un benefici amorós. Aquesta és una norma que beneficia tots els homes i perjudica moltes dones. I la diferència entre ells i elles és fàcilment explicable, ja que el nombre de dones evolucionades és molt superior al d’homes, cosa que fa que les seves possibilitats d’assolir l’èxit amorós sigui manifestament inferior. Per això els homes que milloren enamoren, i les dones que ja han millorat tenen davant seu el repte d’afrontar la síndrome que els genera la seva excel·lència.